Decorats pintats sobre paper
En els anys de post guerra, la posta en escena d’escenografies queda afectada per una economia minsa , i es notar en els materials fins a les hores utilitzat.
Els clàssics telons pintats a l’italiana generalment eren fets de teixit de cotó, però en aquesta època de racionament i estraperlo, es tingueren de substituir el teixit per paper d’embalatge o kraft.
Així durant molt anys telons , rompiments ,forillos penjats o sobre bastidors (popularment enbarillats) es feien amb paper.
Infinitat de companyies teatrals portaven de “bolos”aquets decorats,Teatres com Arnau, Molino, Victòria ,Español, Nou, Romea i fins i tot el Liceu.
Germans Salvador- Joan Salvador Collado i Josep Salvador Collado, crearen el taller Germans Salvador el 1 d’abril de 1942, omplin un espai orfe econòmicament ,com era el teatre amateur o aficionats, que amb preus assequibles les petites companyies podien estrenar i fer servir decorats de lloguer.
( continuarà)
Joan Salvador Gracia
Joan Salvador 
L’evolució de l’escenografia a Catalunya 1940-2000.
Despres de la guerra, el monopoli del teatre comercial i la imposició dels costums més tradicionals i conservadors van reforçar la reinstauració generalitzada del decorat pintat.
Alguns grups de teatre de cambra o experimentals foren autèntics reductes de l’incorformisme que van mantenir el caliu dels descontentament respecte, entre altres ambits de la producció escènica, als recursos escenpgràfics. Noms com Artur Carbonell i Rafael Richard, Andreu Vallbé, Esteva Polls, Ricard Salvat, Antoni Chic o Josep Maria Loperena, encapçalaven diferents Companyies i Grups de Teatre entre el final de la guerra i 1955.
L’aparició de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955) fou el primer intent d’un teatre nacional català. La estrena per part d’aquesta companyia de textes de Brecht o Ionesco, afegiren un carácter innovador a l’escena del nostre pais; de la mateixa forma que la presentació de autors coms Espriu, Brossa o Pedrolo elevaren i actualitzaren la nostra literatura dramàtica.
Aquell any 1955 tingué una altra fita en el desenvolupament escenogràfic del nostre pais, fou la visita del Festspielhaus de Bayreuth al Liceu amb les escenografies de Wieland Wagner, que aprofundien en el llenguatge dels volums i la llum i en l’abandó de les convencions pictòriques rutinaries. Si bé el context de la nostra escenografia no estava preparat encara pels viaranys d’aquelles noves realitats espacials, el fet va accentuar la convicció de la necessitat de canvis més drastics. Aquests foren asumits desde l’ADB per noms com Josep Maria Espada, Jordi Pala o figures que venien de Madrid com Sigfrido Burman, o des de l’estranger com Erté, Giorggio Veccia o Mario Vanadelli. Tots ells cercaven una realitat bàsicament tridimensional com és els cossos dels actors i l’espai en què creixen i respira l’acció escènica, seguidors de Appia o Craig en la recerca de volums, estructures, formes, textures i colors.
Quan l’any 1960 Ricard Salvart i M. Aurelia Capmany funden l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual la crisi del decorat pintat es seriosa. És segueixen utilitzant com a recurs econòmic decorats llogats en tallers d’escenografia: Germans Salvador, Asensi-Bea-Mora, Pou Vila; però és busquen més que mai solucions diferents al marge del recurs de la tècnica i dels tallers professionals.
Una solució fou l’incorporació dels artístes plàstics davant la manca d’escenògrafs professionals capaços de trencar esquemes. Alguns noms com el d’Antoni Clavé que ha treballat a més de Catalunya a Paris, Londres, Chicago i Hollywood. I una altra sortida d’emergència que troba el teatre independent fou en part, conseqüencia d’aquesta dificultat de comunicació amb els taller escenogràfics, però també, conseqüencia de la propia precarietat de mitjans tant económiques com dels locals on es podien oferir els espectacles d’aquestes companyies: Windsor, Candilejas, Don Juan, Cupula del Coliseum. Aqusta solució fou la autoproducció dels muntatges, recolçats, més que en un coneixement de la tècnica escènica en una necessitat de materialitzar l’expresivitat de les formes plàstiques.
La recerca de solucions davant la crisi dels antics plantejaments escenogràfics comença a plantejar la utilització escènica de materials que havien estat tinguts en compte pels tallers professionals i que són suceptibles d’una presència dramàtica de gran densitat: fusta, vidre, teles, sorra, metalls… El mateix mur de totxanes que tanca el fòrum de l’escena es revela com a estri de gran potència expressiva. A aquests materials existents desde sempre, però teatralment inèdits, s’afegeixen nous materials indutrials: plàstics, fibres, metalls d’alliatge,…que fan que per primer cop en la història de l’escenografia aquesta es separi de la pintura.
L’arribada d’en Fabià Puigserver desde Polònia (1959) fou el revulsiu que necessitava Catalunya per tornar a possar-se en contacte de la realitat del mon més pròxim que l’envolta: Europa. Puigserver aporta una visió de l’escenografia oberta a una gran heterogeneitat de mitjans tècnics, adscripcions artístiques i plantejaments estructurals de desmantellaven d’arrel la fatal separació entre els elements estàtics (el teló pintat pla) i dinàmics (l’acció dels personatges a l’espai) imposada per la tradició i que substituïa el valor representatiu de la proposta escenogràfica perl seu valor expressiu.
Evidentment l’incorporació d’en Fabià Puigserver a l’Intitut del Teatre i la seva vocació formativa, conjuntament amb el canvi de rumb que significà la modernització de la institució amb l’incorporació d’Hernnan Bonnin, com a director creàren una nova escola escenogràfica a Catalunya que avui dia es reconeguda arreu del mon.
Premis Butaca d’Honor 2008 als Germans Salvador
“…es concediran les Butaques d’Honor als Germans Salvador, veterana empresa d’escenografia, per una vida dedicada al teatre.”
Paradoxa de la vida que et concedeixin un premi relacionat directament amb el moble que em suporta bona part de la jornada. Tot i que la Butaca a la que fa referència l’honor és aquella que es lloga per unes hores en companyia de moltes més i que dirigeixen la nostra mirada cap a l’expressió dramàtica o musical dalt d’unes taules o d’una superfície plàstica immaculadament blanca. Ara, malauradament apartat dels escenaris i del taller on he gaudit de l’emoció de la representació única i irrepetible, però també on he patit les penúries de la malaltia, la neurastènia i de mancances econòmiques importants; provo d’analitzar el meu propi currículum vitae des d’una nova perspectiva. Romandre apartat d’allò que ha estat la teva passió des de la primera joventut resulta molt dur. Escoltar per la ràdio una ària d’òpera omple els meus ulls d’humitat. El sentiment va molt més enllà de la bellesa musical. El record constant de la vivència de moments semblants a peu d’escenari, formant part del moment màgic, pressiona el meu pit en un clar sentiment d’angoixa. Odio aquesta incapacitat que m’ha apartat d’un món que era la meva gran peixera, allà on jo nedava amb felicitat. Els meus darrers anys professionals en el gran vaixell operístic em donaren, vist des de fora, l’oportunitat de créixer com a persona. Posaren a prova caràcter, actitud i capacitat de treball en comú. Mai he destacat ni com a escenògraf, ni com actor, ni com a docent. Ho sé. Però en cadascuna de les activitats que he emprès hi he abocat tots la meva capacitat de treball, fins i tot més enllà, com demostra la meva salut.
Ara arriba aquest Premi. Inesperat i estrany com d’altres. Passarà temps fins a conèixer qui ha estat l’impulsor del reconeixement. Pertànyer a una nissaga com els Germans Salvador em produeix sentiments contradictoris. Gràcies al meu pare – en Joan un dels dos fundadors l’any 1949- he treballat, estudiat, investigat i ensenyat aquest ofici. Però aquest cop la història no té un final feliç com en els films nord-americans. La veritable empresa es trencà fa prop de vint anys per les visions divergents a causa de la dificultat que suposa tramar les tres generacions en la direcció d’una empresa. Les posicions immobilistes del més vell i les excessivament progressistes del més jove no trobaren aquell punt d’equilibri que provocà la disgregació de l’empresa i de tot el seu patrimoni escenogràfic. Els Germans Salvador de la segona generació foren els hereus de milers de decorats entre els que es trobaven peces pintades per el Maurici Vilomara o en Salvador Alarma. Aquestes plegades dins els prestatges del taller es sumaren a tota la producció d’en Joan Salvador des de l’any 1949 que romania en servei. El fet que el taller familiar dediques la seva producció bàsicament al lloguer de decorats fou la causa d’arribar a tenir tal embalum artístic. Des del moment de la seva fundació l’estil i el tipus de decorats que el pare pintava corresponia a una altra època. Tot i la foscor de la postguerra espanyola, altres vents bufaven en el teatre català. Mai s’entengueren. Treballaren plegats de vegades ja que els problemes econòmics ara vigents serien com un emmirallament per les persones que volien fer avançar l’escena del nostre país. Però no cal oblidar la tasca de suport que donaren els Germans Salvador a tot un àmbit, encara sovintment oblidat, com era el teatre afeccionat. El fet de pintar escenografies sobre paper i incorporar les mesures estàndard que permetien aprofitar bastigis de fusta setmana darrera setmana, facilitava el treball voluntariós dels tramoistes dels Ateneus, Centres Parroquials, i altres grups de teatre. La fórmula del lloguer de repertori abaratia costos i permetia canviar les escenografies i en alguns casos usar aquell decorat dissenyat pel títol concret. Els decorats per a les representacions de les diferents versions de Els Pastorets han estat un clàssic dels Germans Salvador. Centenars de viles i ciutats del nostre país han usat o encara disposen de telons i rompiments pintats de boscos, coves, inferns, glòries o pessebres, sorgits de les mans d’un o altra membre de la nostra nissaga.
La fórmula de taller integrat que s’oferí empresarialment als anys vuitanta i noranta no suportà el seu propi creixement. L’expropiació dels vells tallers del carrer Carretes a tocar de l’església de Sant Pau del Camp de Barcelona, fou el cop definitiu per a la diàspora. Naixeren nous tallers -tant sols conservà el nom en Josep, per deferència- que hagueren de reiniciar el camí. Aquell taller que era capaç de crear totalment el decorat d’una escenografia a partir d’un esbós, o d’un dibuix mal acotat sobre un paper. Aquell que tant aviat omplia grans camions amb produccions operístiques com duia a mà els nous decorats del teatre amb el molí a la façana. Aquell ja no ha retornat. El model, potser erroni, fou malmès i no s’ha repetit en el territori. Però aquell model creava ocupació i bons professionals en els diferents oficis necessaris per a la materialització d’una producció teatral. Ara, majoritàriament, cal fer venir les escenografies d’altres terres, llunyanes. Resten tant sols els germans Castells -amb la seva nissaga particular- o la Helena Salvador – la jove darrera baula de la nissaga premiada- i potser algú més a qui desconec, com a mantenidors de la flama d’una Escola Catalana d’Escenografia amb més de cent anys d’història artística.
Jordi Salvador Gràcia- Escenògraf
18/11/2008
Bona tarda. Sóc una noïa molt interessada en el món de la construcció volumètrica tan en l´escultura com en els decorats i atrezzo teatrals. Estic buscant per aquesta galaxia virtual..de l´internet, un dia més. Em vull presentar aquí com una candidata en ajudantía de construcció escenogràfica. Donat què sou plens coneixedors d´aquest món. Us deixo escrit a dalt el meu blog, on es poden veure alguns dels meus treballs. Per si us pogués interessar. I si no fos cas, què de sobte necessitessiu una ajudant o en coneguéssiu qulecom què en necessités. Moltes gràcies per l´atenció rebuda i qualsevol cosa, teniu també el meu mail.
Salutacions.